Per principi ens veiem obligats –ja que volem ser més amables- a demanar que els altres ciutadans ho siguin també amb nosaltres. De manera que hem d’apel·lar al esperit cívic per aquests menesters, es a dir a la bona convivència amb els altres usuaris i ciutadans dels espais públics on exercim la nostra tasca, o be on ens atenen. En aquesta tessitura de bones pràctiques i respecte mutu, observem sovint tals fenòmens:
A] En els salons dels hotels o menjadors de restaurants, ens topem de vegades amb parelles o famílies que porten nens petits, diguem “quelcom descontrolats” a nivell acústic o moviments bruscs. Som plenament conscients de la dificultat de viatjar amb infants i més amb unes circumstàncies canviants pels nens, que a voltes reaccionen de forma desordenada. Però els demés clients no tenen perquè sofrir uns xiscles prolongats, o en el moment del desplaçament en un cotxet, atropellin sense contemplacions a les demés persones, per què portin als petits. Tant la gent gran com els demés viatgers adults mereixen ells mateixos el seu espai operatiu i la seva tranquil·litat, per no parlar del respecte acústic. Per tant, esperem que el confort de tercers també es contempli.
B] Els nombrosos artefactes mòbils: patinets, patins, skate-board, bicicletes i altres en les zones de vianants de les ciutats europees son certament adequats a la nostra època, silenciosos i ecològics… Però també impliquen una velocitat i una brusquedat de moviments que pertorba als vianants òbviament, el que ens fa sentir més insegurs, com si molestés la nostra presència, per lenta. ¿Que semblen més pobres o desproveïts per no disposar de semblants invents? No ho creiem pas. A aquests aparells de rodetes no se’ls hi pot imputar aquestes situacions, no obstant si a l’ús que es fa d’ells. I en aquí, benvolguts i amables ciutadans, es requereix l’ajut de la autoritat responsable de la via pública, la que sigui, però que actuï. Ja que si no gaudim de la generosa aportació cívica dels usuaris de aquests mitjans, la convivència s’haurà de regular. L’ esguard de la gent gran, indignada o espantada, ens ha de empènyer a fer-ho.
C] Els grafits, que lluny de connotacions polítiques o criminals en altres èpoques o països, inunden les nostres parets, persianes metàl·liques, trens, murs medievals o romans. Hem vingut patint des de fa anys els colors o tipus de lletra imposats via nocturnitat i manca de respecte cap a l’arquitectura o mobiliari urbà que tots sufraguem. Nosaltres, lluny de remetre’ns a la queixa fàcil, proposem humilment dues solucions: 1/ que els responsables de aquestes obres (probablement reconeguts artistes) en llocs on espatllen altres obres, s’encarreguin de netejar els suports. En el seu defecte, que las autoritats del medi-ambient s’encarreguin de aquesta funció, imprescindible per la “higiene visual” de les nostres ciutats. 2/ que els propietaris dels edificis o mobiliari públic els mantinguin o pintin amb la freqüència necessària, tant com aquestes expressions incíviques ho requereixin. Europa, la nostra, ens agrairà aquest alto a tanta anarquia.
D] La foto no es millor que jo. No teníem suficient amb el us indiscriminat de càmeres-telèfon en tots els monuments del mon, si no que s’afegeixen els selfie-sticks (tubs telescòpics per mòbils) que creen perplexitat pel seu objectiu de doble vessant i incomoditat en tot l’espai visitable. Lo cert es que resulta absurd tindre que justificar que jo como ciutadà viatger tinc els mateixos drets que qualsevol altre amb càmera?! Per tant, senyors/es fotògrafs amateurs: el seu sentit de la conquesta per la imatge, deu de ser una mica refrenat!
E] La cultura viària es la que “mou” a un país. Hauria de ser un requisit per portar un vehicle, el conèixer altres formes de conduir i viatjar per altres països portant-lo nosaltres. A falta de poder fer-ho, una experiència interessant es el deixar-se portar aquí per un conductor estranger dels països que ens serveixen com modelo social o econòmic. Seriem llavors conscients, de que existeix una part de la cultura que es aquella que ens relaciona amb els demés, quan conduïm qualsevol tipus de vehicle. S’acostuma a dir que al estar fora del nostre territori o rebent gent estrangera, ens convertim en “ambaixadors” del nostre país. Doncs inclús al circular como vianants, la cortesia, la consideració, el respecte o la paciència segurament son aliats de l’enteniment en clau dinàmica. Es curiós el comprovar que tots els codis de circulació (si, allò que oblidem de l’autoescola) europeus son molt similars entre ells. L’únic que varia substancialment es la seva interpretació de nord a sud, de est a oest. El respecte a les normes, a part d’estar al servei de la seguretat vial, també es la manera de entendre millor al cotxe, a la motocicleta o al vehicle pesat que tenim al costat. Ens permetrà sortir, desplaçar-nos i tornar a casa per la nit, amb una sensació de comunitat ben avinguda, què menys! Salutacions, amic/ga conductor/a!
F] Una Ciutat son els seus habitants. Abans que deixem aquesta afirmació sonar únicament a eslògan polític, convé recordar que abans de la formació dels nuclis urbans, les persones ja habitaven i es desenvolupaven en el seu entorn, relacionant-se entre si. Si urbanitat significa cortesia, bones maneres, comportament respectuós i bona educació ¿per què no celebrem els encontres –encara siguin fugaços- amb els altres habitants de aquesta urbs com una agradable ocasió per a demostrar aquestes qualitats? El respectar unes mínimes regles ens conferirà més comoditat en la nostra convivència de cara als nostres veïns i als veïns d’altres barris. Això suposarà un bon entrenament per afinar la nostra actitud a l’hora de tractar amb semblants vinguts d’altres ciutats o països. La seva mirada buscarà el nostre somriure, amb això i un parell d’indicacions destres i benintencionades ¡ja els hi haurem alegrat el dia! ¿No era pas això el que buscàvem al viatjar nosaltres? Sense oblidar que quan aquestes persones abandonin la nostra Barcelona natal, recordaran aquell amable Senyor o a aquella encantadora Senyora que “feien” la nostra ciutat… De tornada a casa seva, la nostra amable atenció constituirà un record inesborrable. Gràcies Papa!
G] ¿Smart city / People city / Friendly city? Acaben de transmetre un programa que exposava els problemes de l’ús desmesurat dels telèfons intel·ligents en el nostre dia a dia. Ufff…!! de 3 a 5h diàries de coses a fer enfront de la petita pantalla!! ¿Costa tant qüestionar-se els efectes perniciosos de aquest fenomen aclaparador? ¿Qui –apart de las multinacionals publicitàries o empreses fabricants de terminals- surt guanyant? Aquestes ciutats “hiperconnectades” descriuen ciutadans segrestats pels seus mòbils o tabletes amb l’excusa de que son més sostenibles o més “eficients”. Ens estem aïllant de les altres persones en el nostre entorn relacional. Volem estar atesos per màquines en tot, sense parlar, amb el mer tecleig de pantalles de cristall com a vehicle. ¿Ens farà més intel·ligents, llestos? Això es el que “smart” significa. “Friendly” vol dir amable, amistós. Podem elegir, encara.